El contracte del Dibuixant

El contracte del Dibuixant, d'en Peter Greenaway

Imatge de la pel·lícula on es pot veure com mira a través del visor que manté la proporció àuria.

Aquests dies estem veient a classe la gran pel·lícula d'en Peter Greenaway, El contracte del dibuixant. He trobat un article molt interessant d'en César García que relaciona la pel·lícula amb tota una iconologia mitològica.

Segurament que no en sabeu gaire de mitologia però està bé que en fem referència per dues raons: la primera per aprendre'n, de mitologia, no tota, però sí alguns mites. I la segona perquè entendrem molt millor la pel·lícula i alguns elements que hi surten i que ens poden fer ballar el cap. Intentaré ser breu, però la pel·lícula porta tela.

Segons en García, pot ser llegida com una al·legoria mitològica de la creativitat artística. Recordem la formació d'estudiant de Belles Arts d'en Peter Greenaway, basada en els mites de Persèfone, Hèrcules, la deessa Blanca, el rei de l'Any i el Greenman, com a part de la mitologia celta i grega, i en particular d'acord amb la interpretació d'aquestes presentada per en Robert Graves.

Una de les característiques del cinema d'en Greenaway és construir els personatges a base de referències culturals que obeeixen a diferents codis, intensificant la sensació d'irrealitat i intel·lectualitat.

La relació de la pel·lícula amb la mitologia no és superficial, ni il·lustrativa ni superficial, sinó que afecta al cor i a l'estructura mateixa del sentit del film. Greenaway no il·lustra mites sinó que construeix universos que tenen entre d'altri, un nivell de significat mitològic. És aquí on radica un dels atractius de les pel·lícules d'en Greenaway, la fusió d'una visió racionalista i científica de la realitat amb una altra de simbòlica, màgica i irracional. La tensió entre ambdues sembla no resoldre's en cap moment , i apareixen permanentment solapades, provocant una estranyesa profundament estètica en l'espectador, qui sempre creu poder apropar-se a la resolució final del sentit del film, el qual, però sembla escapar-se indefinidament.

La càrrega simbòlica d'El contracte del dibuixant, com en totes les pel·lícules d'en Greenaway, és pràcticament inesgotable. Claus mitològiques, històriques, religioses, polítiques, socials, artístiques, filosòfiques, folklòriques, musicals, etc, se superposen i s'entrellacen formant un tapís que apropa a uns i allunya a d'altres.

Mite de Persèfone: al llarg del film, es realitzen dos al·lusions explícites al mite de Demèter i Persèfone. La primera en boca de Mrs. Talmann, qui explica part del mite al seu nebot. (Mrs. Talmann és la filla de Mrs. Herbert i Mr. Neville, propietaris de la casa on es realitzen els dibuixos). La segona, després del contracte i per la realització del tretzè i fatídic dibuix, provinent de Mrs. Herbert, qui explica d'una manera una mica fosca el sentit del mite al dibuixant. Mrs. Herbert explica que els homes, infèrtils i temerosos de la fecunditat de la dona, les rapten com Hades a Persèfone i construeixen jardins i palaus com els que ella habita per a pal·liar i compensar la infertilitat i el captiveri. Les mangranes que un dels habitants de la mansió ha lliurat a Mr. Neville i que aquest regala a la seu torn a Mrs. Herbert, tenen un triple sentit. Per un costat, revelen que Mrs. Herbert i Mrs. Talmann són Persèfone retingudes per Hades, per Plutó, déu de les riqueses, que són representats pels seus marits, burgesos i aristòcrates, plens d'ambició i avarícia. Però al ser el dibuixant qui se les menja, serà ell qui quedarà retingut per sempre a l'Hades, fet que succeirà a la mateixa nit. Per últim, el suc de la magrana, que es pot entendre com a sang, es converteix en el senyal d'acusació de l'assassinat de Mr. Herbert pel dibuixant i prefigura el propi sacrifici d'aquest darrer, gràcies al qual aconseguirà paradoxalment, la immortalitat, simbolitzada igualment per la magrana. Per tant, les dues senyores són Persèfone o Demèter i Persèfone, com es prefereixi.

Per saber-ne més del mite de Persèfone i Demèter:

http://www.xtec.es/~sgiralt/labyrinthus/hades/persefon.htm

Mite d'Hèrcules: existeix un paral·lelisme entre el dibuixant i Hèrcules més profund del que es pot pensar a simple vista. Els dotze dibuixos encarregats corresponen als dotze treballs imposats per Euristeu a Hércules, però en realitat decretats per Hera/Juno la deessa enemiga de l'heroi. D'aquesta manera, Mrs. Herbert queda també identificada mitològicament amb la dona de Zeus/Júpiter.El fet que els dibuixos estiguin contractats no elimina el caràcter d'imposició de la feina, que finalitza amb la mort del dibuixant, sibil·linament prevista des del principi per la parella femenina contractant. Alguns detalls, que semblen foteses, reforcen aquest paral·lelisme entre els dibuixos i els treballs. Per exemple, el ramat que una mà negre ha deixat anar un matí i que Mr. Neville intenta dispersar a puntades de peu, recorda l'episodi de Gerió i el dels estables d'Augies; la trobada sexual amb Mrs. Talmann en una cuba plena de pomes retorna a aspectes de l'episodi d'Hèrcules amb Omfale, etc.

Per una altra banda, a l'igual que Hèrcules és un semidéu, ni mortal ni plenament immortal, el dibuixant pertany a una classe social incerta. És odiat pels aristòcrates, que se serveixen d'ell, a l'igual que Hèrcules és odiat per alguns déus, que no obstant s'aprofiten de les seves qualitats. Aquest aspecte està reforçat per l'època en què passa l'argument. A finals del segle XVII, després del puritanisme de l'època d'en Cromwell i el començament de la Restauració, en plena inestabilitat política, la consideració intel·lectual i social de l'artista a Anglaterra pateix importants transformacions. Després del domini de tot l'artístic per part d'Itàlia, en la darrera dècada del segle XVII l'emergent burgesia anglesa començarà a confiar cada cop més en els pintors del seu propi país. Aquest canvi, però, no evita que el que s'esperi dels artistes sigui una prolongació del gust italià. Els dibuixos que realitza Mr. Neville s'inscriuen en una tendència italiana, a la que deu el seu caràcter profundament racionalista i suposadament científic, ja que estan basats en una rígida i escassa imaginació de l'aplicació dels principis codificats per la tradició renaixentista. Això es pot visualitzar en el visor quadriculat que permet traslladar la realitat al paper mitjançant les lleis de la perspectiva. Les mesures del visor es corresponen amb la proporció 5/3, és a dir, 1'6666, present en la sèrie de Fibonacci que origina la proporció àuria, nombre d'or, basada en l'harmonia matemàtica. La subjecció del dibuixant a les lleis és tal que fins i tot qualsevol desviació de la realitat el disgusta i turba profundament fins el punt que és incapaç d'introduir qualsevol alteració del real respecte del dia anterior en el seu dibuix. Aquesta incapacitat creativa és criticada per Mrs. Talmann qui d'aquesta manera al·ludeix a l'esterilitat creadora de Mr. Neville, però en un sentit més profund ataca la impotència de l'art (racional i masculí) davant de la fertilitat de la natura i de la dona. De fet, els dibuixos són un subterfugi de les dues dones per arribar a ser fèrtils i tenir descendència.

Aquest fracàs simbòlic de la raó davant de la natura és també el del moribund segle XVII, cartesià, racionalista i mecanicista, davant de l'imminent segle XVIII, il·lustrat, deista, naturalista i emocional, llavor de la seva pròpia superació, el Romanticisme. Aquest conflicte s'expressa a través del jardí: el petit jardí a la francesa que rodeja la mansió, racionalista i geomètric, va a ser substituït per un altre dibuixat per l'enginyer que apareix en la pel·lícula, Mr. Van Hoyten. Aquest va transformar el jardí mitjançant un llac artificial, el que avança el concepte anglès del jardí pintoresc que serà present durant el segle XVIII. L'art racionalista i perspectiu de Mr. Neville està condemnat a fracassar, tant personalment com històricament.

Per tant, l'atac de Mrs. Talmann es converteix en un triple atac al dibuixant: primer artísticament per rebaixar la seva qualitat com a artista individual; en segon terme des del punt de vista social, en reforçar la distància entre el dibuixant i els aristòcrates que presumeixen dels seus imponents vestits davant del dibuixant; i en tercer terme, des del punt de vista simbòlic i mitològic en proclamar la incapacitat creativa natural de l'home que tracta de suplir mitjançant la creació artística la fertilitat natural de la dona.

Seguint amb el mite d'Hèrcules, el dibuixant mor i arriba a la indesitjada apoteosi després de finalitzar el dotzè dibuix i abans d'acabar el tretzè. Aquest aspecte és més profund del que sembla: en ser el dotze un nombre solar per excel·lència, el nombre dels mesos de l'any, dels signes zodiacals i de les hores de cada part del dia i el tretze el nombre dels mesos lunars, la transició del dotze al tretze és fatídica, infausta i nefasta, com demostren les abundants supersticions al voltant d'aquest nombre, la raó profunda de les quals és de caràcter astronòmic. En començar el tretzè dibuix, Mr. Neville passa del règim solar i diürn al lunar i nocturn. Per això en el dibuix es comença a fer de nit. Però en aquesta fatídica jornada número tretze, els habitants de la mansió assassinen el dibuixant mitjançant una complexa mort, aquàtica i ritual, que ens porta al tercer nivell mitològic de la pel·lícula.

Per saber-ne més sobre Hèracles o Hèrcules:

http://www.xtec.es/~sgiralt/labyrinthus/mites/heracles.htm

Mite de la deessa Blanca i el Rei sagrat: el ritualitzat assassinat del dibuixant consta de tres parts. Primer és encegat amb foc, després apallissat i per fi, ofegat en un estany. Tot i la profunda relació de tota la pel·lícula amb la mitologia grega, aquest capítol profunditza en la mitologia celta i cristiana sense deixar de pertànyer al món grec. Això és possible perquè la mort del dibuixant reprodueix la mort ritual del rei sagrat en el tretzè mes lunar, tal i com descriu en James Frazer. En Greenaway mai ha dit que hi hagués relació d'una manera explícita, però la quantitat de coincidències fa pensar en una possible relació. El contingut del mite és simple. El rei sagrat gaudeix del seu regne durant un any, al final del qual, en el tretzè mes lunar, el rei s'uneix sexualment amb dones que simbolitzen la deessa i la natura, i en les quals engendrarà descendència. Després de la còpula, el rei és sacrificat ritualment i devorat pels membres de la tribu.

La mort del dibuixant reprodueix aquest ritual i el combina amb d'altres ritus de sacrifici. En primer lloc, Mr. Neville és encegat amb foc, pot ser identificat amb Neptú (d'aquesta manera l'amo de la mansió combina la personalitat de Júpiter, Neptú i Hades, els tres déus fonamentals del panteó olímpic i amos de la totalitat dels elements). L'aigua està present en tota la casa, en els estanys en el qual apareix ofegat Mr. Herbert i on després serà llençat el cos del dibuixant i en la cuba plena de pomes en la qual Mr. Neville i Mrs. Talmann fan l'amor, entre d'altres elements aquàtics. L'aigua, element femení per excel·lència, apareix associat per tant amb la fertilitat i resulta fatídica per als homes, en la qual troben la mort.

Que el dibuixant sigui encegat amb foc és una al·lusió irònica a les aspiracions prometeiques dels artistes, castigades pels déus-aristòcrates. Al ser apallissat, el dibuixant pateix exactament el mateix dolor que el rei sagrat. Després del linxament, el dibuixant apareix casi despullat, embolcallat per llenços mullats i ensenyant nombroses llagues, entre elles als costats i a les mans. D'aquesta manera s'estableix un paral·lelisme entre el dibuixant i Jesucrist.

En realitat, si l'espectador s'hi fixa al començament de la pel·lícula, la veu que canta diu alguna cosa així com que "La Reina de la Nit va derrotar el dia". La dona guanya i aixafa l'home, la natura l'art, l'emoció la raó.

El mite de Pan en Greenmann: un personatge desconcertant és l'home-estàtua. Per una banda satiritza el costum de l'època dels aristòcrates i burgesos de comprar estàtues en el continent per decorar els jardins, el qual realitza Mr. Herbert, per estupidesa o esnobisme, amb una estàtua vivent.
Però existeix un significat més profund. Jorge Gorostiza el relaciona amb en Greenman, l'home salvatge o geni dels boscos de la tradició folklòrica britànica, emparentat amb Pan, déu grec de la natura. L'estàtua es confon amb l'heura, fa pis i fa mofa d'un nen i la seva darrera acció, mossegar i escopir un tros de pinya. El simbolisme d'aquest acte és doble: per un costat és un fruit exòtic associat en l'Anglaterra de l'època amb l'hospitalitat. Al escopir-la, l'estàtua resumeix el destí de l'artista en la societat anglesa, admès al principi, però expulsat i rebutjat al final. Però al mateix temps, el simbolisme de la pinya com a fruit associat a la immortalitat, permet llegir l'acció d'en Greenman com el senyal que l'artista ha arribat a una àcida i desagradable immortalitat, només possible després de la seva mort.

Uns altres detalls simbòlics reforcen aquestes idees. Com en totes les pel·lícules d'en Greenaway, els actes de comptar, de lletrejar les inicials de determinades espècies de la realitat i d'explicar les seves propietats, suposen una manera d'intentar ordenar el caos i convertir-lo en un cosmos, un intent en un principi condemnat al fracàs, a la derrota de la raó a mans de la natura.
En la pel·lícula es parla de nombrosos arbres fruiters i fruits. Prunes, taronges, pomes, magranes, pinyes i peres són les fruites de les quals es comenten les seves propietats. La A d'"albercoc", la P "de pinya" i la L "de llimona", són algunes de les lletres que comencen a ordenar el món com un jardí.
Tota aquesta sèrie de paral·lelisme permet resumir el sentit mitològic global de la pel·lícula.

Resumint:

En la mansió d'un déu (Cronos, Zeus, Hades, Neptú) temerós del foc, la Deessa, desdoblada en Demèter/Juno (Mrs. Herbert) i Persèfone (Mrs. Talmann), casada amb una Hades estèril i àvid de possessions (Mr. Talmann), encarreguen al rei sagrat de l'any, Hèrcules (Mr. Neville), dotze dibuixos diürns, a canvi de favors sexuals que els permetran engendrar fills. Un cop finalitzada la feina i després d'un fatídic contracte del tretzè dibuix nocturn, el dibuixant és sacrificat com el rei sagrat de l'any. Pan o the Greenman certifica que ha aconseguit la immortalitat.

Tota aquesta informació ha estat extreta de l'article d'en Cèsar García Álvarez, titulat: Iconología mitológica de El contrato del Dibujante, de Peter Greenaway. Revista De Arte, 1, 2002, pp.139-144 i ha estat traduït sense ànim de lucre i amb fins educatius.